Una de les notícies d’aquest final d’estiu relacionades amb la societat de la informació que han tingut més rellevància és l’associació del govern bolivià amb la multinacional Microsoft. Anem per pams.
A hores d’ara més o menys tots haurem sentit a parlar de les famoses ‘nacionalitzacions‘ que el govern bolivià ha iniciat, amb el president indigenista-populista Evo Morales al capdavant, en sectors econòmicament estratègics com les extraccions de gas i petroli (que controlaven empreses estrangeres, l’espanyola Repsol entre d’altres).
Més enllà de considerar si és il·legítim que un país amb un territori dotat de grans recursos naturals vulgui i pugui viure d’ells, tot i que això afecti les normes de mercat d’empreses de països molt més rics que els exploten comercialment, sorprèn que el mateix govern hagi lligat l’esdevenir de la seva societat de la informació a Microsoft, la gran multinacional de la informàtica. Els fets han succeït recentment, en fer-se públic l’acord del govern bolivià i Microsoft en el que s’acorda la col·laboració entre ambdues parts després que l’empresa nord-americana traduís el seu sistema operatiu al quítxua (el segon idioma més emprat a Bolívia), tal i com va fer amb Perú mesos enrere.
És a dir, que el mateix govern que fa fora les multinacionals que es queden amb els seus recursos naturals, no es preocupa que l’accés a les tecnologies d’informació i comunicació quedin en poder d’una de les majors multinacionals del planeta. Però un moment, què representa això?
- Totes les iniciatives que el govern impulsi relacionades amb les tecnologies de la informació i comunicació tindran el segell de Microsft. Això vol dir equipament escolar, administracions locals, etc… amb la conseqüent pèrdua de llibertat que representa ser un consumidor dependent d’un producte estranger.
- L’acord per la traducció al quítxua, integrat dins el pla d”inclusió digital‘ de la companyia nord-americana, només podrà beneficiar a qui ja disposi d’una còpia ‘legal‘ del Windows, o és clar, a qui se’l vulgui comprar nou. De veritat aconseguirà aquesta mesura apropar les poblacions indígenes a la societat de la informació, tenint en compte el preu d’una llicència?
- Si tots els documents que a partir d’ara es comencin a escriure en aquesta llengua indígena, es guarden en formats propietaris i no estandarditzats, què passarà el dia que Microsoft simplement s’oblidi d’aquesta gent? La cultura no pot dependre d’una sola empresa!
- I darrer, però no menys important. Si decideixen nacionalitzar els recursos naturals del seu territori, perquè no ‘nacionalitzar‘ els informàtics i enginyers bolivians? És a dir, perquè no potenciar que les pròpies empreses o universitats bolivianes desenvolupin aplicacions (en quítxua, aimara, castellà, o la llengua que desitgin) per a la seva gent? No coneixen les facilitats que el programari lliure dóna, com bé diu n’Arnau?
Queda l’esperança (cal ser optimistes) que tot i aquestes iniciatives, els bolivians facin entendre al seu govern que no calia anar a buscar a l’estranger una empresa per a que els facilités TIC’s en el seu idioma, sinó que emprant programari lliure s’ho podien fer ells mateixos, creant un model molt més sostenible per a un país pobre, i sense dependre de ningú. Els peruans ja van fer sentir la seva veu en aquest problema, però malauradament no van tenir gaire èxit. De totes formes és important que des de la pròpia societat es creïn moviments que puguin arribar a l’opinió pública, que puguin donar a conèixer altres realitats i possibilitats, i d’aquesta forma crear des del coneixement i identitat local una estructura global i real de la seva societat de la informació.
Un dels aspectes que darrerament es comença a potenciar en la formació de nous enginyers és el de la consciència ecològica, mitjançant ALEs o activitats de recerca orientades a l’estudi de les repercussions socials i ambientals de la tecnologia. Un exemple és la Càtedra UNESCO de la UPC, que coordina assignatures per fomentar els valors esmentats. Un dels termes que el nou enginyer ha de conèixer és el de la petjada ecològica, que Wackernagel i Rees (els creadors del terme al 1996) defineixen com: l’àrea ecològicament productiva requerida per satisfer el nostre estil de vida actual per sempre.
El resultat del càlcul de la petjada ecològica es dóna en hectàrees/persona/any, i segons un estudi recent en pocs mesos s’arribarà al Regne Unit a una situació on el consum serà major que la disponibilitat de recursos en el territori. Tot i que no deixa de ser un càlcul estadístic (amb aires un tant sensacionalistes) on el resultat pot variar sensiblement amb lleugers retocs a les variables, és el destí dels paisos anomenats desenvolupats, i hauria de ser un toc d’atenció per l’actual sistema socio-econòmic, que més que arreglar-ho porta el camí d’agreujar-ne els resultats. Un exemple del que us parlo apareix a la mateixa font de la notícia:
… al 2004 el Regne Unit exportà a Alemanya la mateixa quantitat de patates que després importà. La mateixa ineficiència va ocórrer amb la llet a França en plena era de preocupació sobre les reserves energètiques i emissió de gasos contaminants.
Per això considero necessària i encertada la inclusió d’aquest perfil d’enginyer amb consciència ecològica, o si menys no, amb algun tipus de consciència. És el deure de tots els que podem fer-hi alguna cosa, ajudar a mantenir el que és de tots, el nostre entorn. Un llibre recomanable per aprofundir en la sostenibilitat de la ciència i la tecnologia és Les connexions ocultes del físic Fritjof Capra, editat a Espanya en castellà per l’editorial Anagrama.
PD. Aquesta notícia m’ha recordat un post passat de n’Arnauh anomenat El nou colonialisme, on observava des d’un altre punt de vista un problema similar. S’ha d’accelerar el desenvolupament econòmic de zones desfavorides com l’africa (amb l’ajuda dels xinesos), per tal de poder competir amb igualtat de condicions en el mercat global capitalista? O s’ha de prioritzar un creixement lent, però segur i sostenible, que comporti la independència econòmica del continent i dels seus recursos naturals?
No crec que sigui perdre el temps atendre protocols sostenibles de creixement social i econòmic. Els paisos desenvolupats han de fer ara l’esforç de canviar el rumb de l’impacte ecològic de la seva activitat, un esforç que inevitablement comportarà modificacions en el sistema. Es podria començar de nou a africa sense cometre els mateixos errors?
Bill Gates és noticia avui per una conferencia realitzada ahir davant 200 líders polítics, empresarials i econòmics de Canadà, EEUU i Amèrica Llatina. La notícia recull les crítiques realitzades per Gates al programa One Laptop Per Child de Nicholas Negroponte (ambdós desvinculats recentment del MIT per no mesclar qüestions institucionals i econòmiques).
Gates tot i haver ser reconegut com una de les persones que més diners envia al 3er món (junt amb la seva dóna amb la fundació Melinda Gates) crítica el projecte que pretén fer arribar a nens dels països pobres o en vies de desenvolupament ordinadors amb un cost de 100 $, que encara que limitats en quan a potencia, ajudaran a pal·liar la temuda divisòria digital, que determinarà un nou ordre de riquesa/pobresa en la nova economia. Venint d’un home a priori tan involucrat en la cooperació, i també a priori coneixedor de la importància de l’accés universal a les tecnologies de la informació, perquè critica el projecte? El fet que tengui el suport de Google, i que el programari escollit per fer-lo funcionar sigui GNU/Linux poden tenir-hi alguna cosa a veure? En paraules de’n Gates:
El darrer que vols fer amb un ordinador compartit és que sigui alguna cosa sense disc… i amb una pantalla petita.
Jo més bé puntualitzaria, i diria que el darrer que vols fer amb un ordinador de les característiques del 100$Laptop és posar-hi Windows ! Està clar que el que no es pot fer és repartir portàtils de gama alta per a que hi puguem encabir les finestres.
El maquinari és una part petita del cost, les majors despeses obeeixen a la conectivitat de les xarxes, les aplicacions i el suport informàtic.
Pot ser en Gates no ho sap però el portàtil incorpora una tarja Wi-Fi que no requereix de gran infraestructura per rebre conectivitat. Lo de les aplicacions i suport informàtic ja sembla de broma, és el discurs de sempre de Can Microsoft.
Si finalment el projecte veu la llum, la societat xarxa guanyarà milions de nens amb un gran potencial i creativitat que utilitzaran eines lliures i estàndards per a la seva comunicació amb el món. Una gran notícia per a la diversitat i normalització de la xarxa.
(more…)
La identificació per radio freqüència (RFID de les sigles en anglès) és una de les tecnologies que més sentiments oposats d’amor/odi desperten en l’actualitat. Possiblement el previsible èxit comercial afavoreixi l’alarma social, que en la majoria de casos responen a pors i temors sense gaires fonaments.
Repàs ràpid a l’RFID
L’actual tecnologia amb major potencial de creixement treballa amb etiquetes passives a la banda d’UHF. Què vol dir això ? Primer, les etiquetes identificatives (xip amb 96 bits d’identificació) traballen sense cap tipus d’alimentació energètica tret de l’energia que reb per radio freqüencia, amb el conseqüent abaratiment del producte. I segón, un rang d’acció d’entre 5 i 8 metres. Aquestes característiques bàsiques fan que les expectatives de vendes d’etiquetes electròniques vagi creixent exponencialment fins a 33 bilions al 2010. Les aplicacions amb major presència d’aquesta tecnologia seran la localització, identificació, control de qualitat, logística, per citar algunes.
De què hem de patir ?
El fet que existeixi la possibilitat que tots els productes substitueixin els codis de barres per etiquetes electròniques, o que passaports i targes de crèdit estudiin incorporar-ho, ha generat flaires alarmant de la perdua de privacitat que comportaria (em podran localitzar per tot!, diuen). De moment però, els remeis més casolans ens permetran guardar la nostra intimitat (per molt temps més).
De fet, el cos humà és un dels millors neutralitzadors d’aquestes etiquetes (per l’alt contingut d’aigua), així que el dia que us compreu uns calçotets amb xip procureu no baixar-vos els pantalons si no voleu ser enxampats 
!!
Aquest argentí que va revolucionar les telecomunicacions a l’estat espanyol amb la creació de Jazztel i Ya.com, torna a engegar un projecte amb vistes de donar molt a parlar. FON preten donar una cobertura WiFi completa a totes les ciutats per poder fer realitat la VoIP mòbil.
En aquest bloc s’ha parlat repetidament de les possibilitats de les xarxes WiFi envers la 3G de les grans operadores mòblis. Ara estem devant un projecte molt interessant en mans d’un emprenedor d’èxit. Caldrà seguir d’aprop l’evolució de FON.
Interessant article aparegut a la portada de la web de la Universitat Oberta de Catalunya sobre la creació d’empreses en l’economia del coneixement del professor Josep Lladós.
L’article analitza el paper del progrés tecnològic en el procés de la innovació, tant important en el món empresarial de l’economia del coneixement, des del punt de vista social, cultural i polític. De l’article vull destacar el darrer apartat, el rol de les TIC, en el qual es resumeix en 10 punts les raons per les que segons l’autor les TIC afavoreixen l’estimul emprenedor:
[…] un tercer element d’anàlisi estaria relacionat amb l’evidència que les TIC aporten un component estratègic a l’emergència i el desenvolupament dels entorns competitius en l’economia del coneixement. L’ús de les TIC ofereix un ampli ventall de beneficis en termes d’eficiència, de difusió
de coneixement, d’interaccions estratègiques i d’accés als mercats. D’aquesta manera, a mesura que l’esfera econòmica es va digitalitzant, l’aplicació d’aquestes innovacions tecnològiques obre un conjunt ampli de noves possibilitats i té un efecte directe i positiu sobre el potencial d’una economia a l’hora de crear noves empreses. Diferents motius donarien suport a aquesta tesi, d’entre els quals m’agradaria referir-me breument a una desena.
Aquest decàleg “a mida” començaria per l’evidència que aquestes tecnologies han induït l’aparició de noves
activitats econòmiques en el si de l’anomenada indústria de la informació. En segon lloc, han ofert nous canals de
comercialització tant per als productes i serveis tradicionals com per als nous continguts digitalitzats. En tercer lloc, han millorat l’eficiència i les potencialitats de difusió del coneixement, posant els nous coneixements a l’abast de més gent i a un cost més baix, fet que ofereix noves oportunitats per a participar en l’economia global. En particular, propicien el desenvolupament de noves formes de treball, que afavoreixen una millor conciliació entre l’activitat laboral i la vida personal, obren possibilitats a col·lectius amb dificultats especials d’inserció i fomenten
l’emprenedoria social. En quart lloc, han reduït els obstacles a la cooperació i al desenvolupament de xarxes
col·laboratives, que són vitals per a la innovació i la creació de noves empreses. En cinquè lloc, són un instrument
estratègic de canvi organitzatiu, de flexibilitat i de descentralització de les activitats empresarials i contribueixen a l’emergència de les empreses organitzades en xarxa i a l’estímul a noves oportunitats de subcontractació. En sisè lloc, han reduït l’escala mínima necessària per a desenvolupar nous productes i processos de manera competitiva, cosa que donat lloc a noves oportunitats de negoci. En setè lloc, han modificat els patrons i requeriments del consum, amb una demanda creixent de productes diferenciats i de serveis a mida, que continuadament obren noves oportunitats en el mercat. En vuitè lloc, mitjançant la formació virtual, afavoreixen l’aprenentatge continuat al lloc de treball i, en conseqüència, milloren les habilitats cognitives, les capacitats relacionals i l’esperit emprenedor dels treballadors i indueixen al canvi cultural. En novè lloc, simplifiquen
la interacció entre les activitats empresarials i l’administració, fet que limita la complexitat burocràtica.
Finalment, són la plataforma que permet el desenvolupament de vivers o d’incubadores virtuals que acullen les iniciatives dels emprenedors, els permeten accedir als serveis especialitzats necessaris per a l’èxit en la seva iniciativa empresarial i adherir-se, de manera eficient, a xarxes cooperatives d’innovació.
El foment de l’esperit emprenedor també té, doncs, una dimensió estretament relacionada amb el desenvolupament de l’e-business i del negoci electrònic. En el futur, les iniciatives que afavoreixin la connectivitat sobre la base d’infraestructures amb prestacions d’alta qualitat, l’accés a equipaments i aplicacions tecnològiques complexes, el desenvolupament de nous continguts digitals, la generalització d’habilitats en l’ús de les TIC i la millora de la privadesa i seguretat de les transaccions, com també de la confiança i protecció dels consumidors, obriran, com així succeeix en les economies del nostre entorn proper, un conjunt de noves oportunitats per als emprenedors.
El gegant de les subhastes i .com en general eBay ha comprat fa unes hores el gegant de la VoIP Skype. L’import de la transacció podria arribar a la marejant xifra de 4.100 milions de dòlars repartits entre efectiu, accions i suplements per arribar a fites financeres. Aquesta és la nota de premsa d’eBay.
El que ningú no endevina de moment és la raó per la que eBay ha comprat l’empresa de moda de VoIP, ja que aparentment vol aplicar-ho simplement a millorar el sistema de subhastes. Un possibilitat seria que eBay podria entrar a competir en el sector de la VoIP i de les telecomunicacions en general. Possiblement tinguem més informació un cop hagi acabat l’operació de compra.
Està clar que eBay és una empres de gran èxit. Va sobreviure a la bombolla .com i a més els seus competidors no han pogut mai fer-li ombra, per tant caldrà estar atent als pròxims moviments d’eBay.
Però ha encertat amb aquesta compra?
Ara que els competidors comencen a treure nous sistemes al mercat (cal recordar que Google acaba d’entrar en la lluita), i que els sistemes lliures de VoIP comencen a deixar-se veure, podria fer pensar en que la compra no s’ha realitzat en el millor moment.
Caldrà veure en quines condicions quedarà ara Skype i si aquesta compra afectarà en el seu desenvolupament. Podríem imaginar que eBay fes lliure Skype per tal de competir millor amb les noves peces del taulell de la VoIP?
Aquesta però és una guerra de les que ens agraden, una guerra de preus!
Ha trigat molts anys, i un considerable endarreriment respecte els nostres veïns europeus (per parlar dels més pròxims) però sembla que el mercat de les telecomunicacions s’està movent a ritme de megues. La raó ? La fins fa molt poc omnipotent Telefònica i el seu abusiu monopoli havien provocat una situació alarmant en quant a la connectivitat a Internet i els preus de les trucades. La posterior privatització de col·legues que va regalar el govern no va ajudar gaire a moure ràpidament el mercat.
No ha sigut fins fa relativament poc que les noves companyies de telecomunicacions han tingut oportunitat de començar a jugar en quasi igualtat de condicions. Així doncs en els propers mesos tindrem la possibilitat de disposar pel mateix preu de connexions fins 16 cops més ràpides de les que disposàvem fa escassament un any. A part, deixaran d’existir les connexions de 128 Kb de baixada (mal anomenades de banda ample), sembla que la tendència d’incloure-hi les trucades nacionals s’està estenent com també l’us dels routers sense fils i la tecnologia sense fils en general.
Aquesta notícia, que per allà on la miris no deixa de ser molt bona, segueix tenint certs punts negatius:
- Ens estem limitant a parlar d’ADSL, el qual no podrà augmentar la seva velocitat indefinidament (el seu límit teòric son 8 Mb). Un cop arribat a aquest limit apareixeran massivament per fi altres tecnologies?
- Moltes de les ofertes anunciades es limiten a disponibilitat geogràfica (accés al bucle d’abonat). La banda ample trigarà encara a arribar arreu.
- L’A, de l’ADSL vol dir asimètric, i ara més que mai perquè per molt que les velocitats de baixada augmenten, no ho fan gaire les de pujada. No va sent hora, ara que de cada cop els usuaris som més emissors (blocs, podcast, flickr, VoIP …) de tenir connexions més compensades?
En tot cas, que segueixi la guerra!!
En Pere, en jmones i en Mor parlen als seus blocs sobre els grans projectes institucionals, i la manca d’iniciativa i risc del sector privat en aquest costat de l’atlàntic. Les seves paraules son molt encertades i reflecteixen amb encert el que passa (i ha passat sempre) amb la innovació tecnològica als dos continents.
Tot i que a Europa també existeixen els denominats Business Angels, o concursos d’idees de negoci que premien als emprenedors amb el capital per engegar una empresa, no s’ha desenvolupat (encara) la cultura de l’empresari emprenedor.
A mode d’experiència personal us puc comentar el cas en que a l’assignatura de Creació d’Empreses del perfil de Direcció d’Empreses i Política de Telecomunicacions que es cursa al segon cicle d’Enginyeria de Telecomunicacions a l’EPSC, ens van encarregar com a projecte final, la creació d’un pla d’empresa (que òbviament era fictici i no tenia cap tipus de restricció). Doncs bé, cap dels projectes presentats va apostar per fer una gran despesa inicial per engegar un gran projecte buscant fons privats o estatals de cap tipus, en lloc d’això, tot-hom va intentar fer la mínima despesa inicial possible intentant tenir la sort de créixer poc a poc. No és qüestió de diners ni de perills, és simplement manca de caràcter emprenedor.
Tampoc crec que a Europa es pugui seguir el model americà fil per randa, ja que estem parlant de dues societats molt diferents. Europa ha desenvolupat l’estat del benestar que és socialment més just, però que no incita a l’emprenedor al risc. Això però no hauria de ser un problema, ja que l’estat no afecta la iniciativa privada fins al punt de ser una desavantatge per a la creació d’empreses. Caràcters diferents, models econòmics diferents.
