Bloc de Joan Melià Seguí

Quants cops hem sentit allò que Internet fou creat com a mitjà de comunicació capaç de sobreviure un atac nuclear? Efectivament ARPANET, el projecte del qual va néixer l’actual Internet cap allà els anys 60, era un enginy què, tot i ser ideat i executat per científics i enginyers (molts d’ells encara doctorands) de les millors universitats americanes (UCLA, MIT, etc…), el seu finançament i direcció provenia del ministeri de defensa dels Estats Units (US DoD). Eren els anys de la Guerra Freda, el món es preparava per l’arribada del foc atòmic, i mentrestant, alguns visionaris tenien l’oportunitat de bolcar el millor de l’esperit científic, llibertari i revolucionari, en el mitjà de comunicació més determinant de tots els temps. Es tracta per tant d’una estranya i complicada aliança entre el món civil i el militar.

Necessitats militars tals com flexibilitat, gran rendiment i supervivència a atacs, es van sobreposar a objectius comercials tals com baix cost, simplicitat i disseny de cara a l’usuari. Això va ser possible gràcies a la gran capacitat econòmica i tècnica de la que disposava el departament de defensa americà en temps de Guerra Freda. Per altra banda però, el grup de científics encarregats del desenvolupament d’ARPANET van incorporar-hi els seus propis valors (molt en l’onada de la llibertat i hipisme dels anys 60) tals com companyerisme, descentralització de l’autoritat i intercanvi d’informació obert dins la xarxa. Així doncs, com moltes altres tecnologies, Internet és un producte que neix condicionat pel seu entorn social.

Dels origens estrictament militars, aviat es va passar a un desenvolupament purament científic orientat a la compartició dels pocs recursos informàtics de computació de l’època. De fet, aquest és el gran paradigma de la xarxa, el fet que els seus creadors siguessin a l’hora els seus usuaris més interessats en un desenvolupament que els permetés de col·laborar, innovar i en definitiva poder-lo usar per ells mateixos. Es tracta per tant d’una xarxa pensada per ser usada com creador i consumidor.

Així es va crear Internet, i així ha evolucionat fins el que tenim avui en dia. Més o menys fidel a la idea original, Internet continua sent una tecnologia basada en la descentralització, en la intel·ligència dels seus nodes i en la capacitat de redirigir la informació en cas que una part de la xarxa sigui esborrada del mapa. Continua sent per tant, immune a un eventual atac nuclear, tot i no viure ja en temps de guerra… o sí?

Resulta que estem entrant en un nou estat de món. Orient i occident semblen viure en un estat de caos permanent. Conflictes com el d’Israel-Hezbollà, o l’evident cursa per l’armament nuclear de diversos paisos com Corea del Nord, Pakistan, Iran, sense oblidar-nos d’alguns paisos occidentals, posen Internet en un nou i determinant paper d’actor principal en l’escena global. Ignacio Ramonet ho resumia així a una recent editorial de Le Monde Diplomatique:

… El front mediàtic sembla més decisiu que mai. Però el context de la informació pateix una metamorfosis. La destrucció israeliana de centrals elèctriques, de la xarxa telefònica i d’estacions de televisió (Al-Manar TV, en particular) per tornar cec, sord i mut el sistema de comunicació de l’adversari, s’ha revelat ineficaç.

Els portàtils, les càmeres miniaturitzades i els blogs de combatents o de testimonis oculars permeten una difusió global quasi instantània d’imatges denunciants. Per més intensos que siguin, els bombardeigs no poden destruir les xarxes d’Internet, concebut per resistir al foc nuclear. Els israelians semblen no haver après la lliçó de les decepcions americanes a l’Iraq després de la difusió de les escenes d’Abou Ghraib i d’altres testimonis aterridors. Ni de l’esfondrament de la imatge dels Estats Units als ulls de l’opinió pública mundial.

Quaranta anys després, els seus creadors poden veure com, ara sí, l’enginy que varen dissenyar per sobreviure als efectes de la Guerra Freda, resulta clau per a la difusió i el coneixement de l’abast (i la misèria) dels conflictes contemporanis. Si fins a mitjans dels anys noranta la única informació relacionada amb els conflictes bèl·lics que arribava a la societat era la que provenia d’una de les parts (generalment la CNN americana, i òbviament gens imparcial ni objectiva, com va quedar demostrat en la Guerra del Golf), l’expansió i popularització de la xarxa ha esdevingut el mitjà més potent per a la difusió de la guerra, ja que no calen grans infraestructures mediàtiques, sinó simplement un ordinador i accés a Internet. De fet no només el text, ans també les imatges digitals son transmissibles amb una facilitat desconeguda fins ara.

Però potser el més important és que el poder de la comunicació a Internet, i així ho van voler també els seus creadors, el tenen ara les persones, cada una de les quals es converteix en potencial informador en una societat del coneixement que ja no depen dels grans mitjans per rebre la informació. L’esperit de transmetre els sentiments que una guerra provoca envers una societat que no pot restar imparcial pot ser, sens cap dubte, la millor de les armes per acabar d’una vegada per totes amb l’odi i la sang.

Fonts:

Janet Abbate. 'Introduction'. Inventing the Internet. Cambridge: MIT Press, 1999, pág. 1-6.
Manuel Castells. 'La Galaxia Internet'. Plaza Jané 2001.
Le Monde Diplomatique, 'Un nou estat del món', Setembre 2006

Avui s’ha realitzat la sessió inaugural de l’IGC 2006, que en el transcurs de la setmana aplegarà més de 2000 professionals relacionats amb el món de les noves tecnologies.

Els mitjans de comuniacació en destaquen l’aportació del ministre de cultura brasiler i músic Gilberto Gil, que ha declarat: Yo, Gilberto Gil, como ministro de Cultura de Brasil y como músico trabajo cada día con el impulso de la ética hacker. Gil ha parlat del programari lliure, cultura lliure i Internet per a fer possible un món més ric de relacions humanes, de perpetuació de les diferents cultures, de democratització del coneixement i més transparentment ètic, i la necessitat de fer-ho mitjançant models alternatius per aplicar-ho a països com brasil. Algú s’imagina cap ministre espanyol fent alguna afirmació similar?

Per cert, que els blocs tindran la seva presència a l’IGC 2006 el dimecres de 9 a 10.30h del matí amb la xerrada ‘Blogmàrqueting: Les bitàcores com a eines de màrqueting‘, amb la participació de la formiga Bell Llodrà amb Un cas de weblog. Podeu consultar aquí el programa complert d’activitats.

Qui ha treballat amb ordinadors portàtils sap que el màxim perill que té comprar-ne un és que et surti amb un píxel fos, ja que és un defecte del fabricant que no entra en la garantia, i tot i no ser crític t’acompanyarà la resta de la vida del portàtil amb major o menor presència (depenent de lo centrat que estigui). En definitiva, que és una tocada de …

Acompanyant la meva parella per comprar-ne un, li vaig recomanar una coneguda botiga de la Ronda Sant Antoni de Barcelona on sempre m’han atès bé i a més ofereixen un servei que altres botigues no ofereixen, pagant la mòdica quantitat de més de 30 euros addicionals et canvien a l’instant el portàtil en cas de tenir un píxel fos. És un preu que pagues per no jugar-te-la, i que et pot sortir bé o malament. Després de l’experiència em sorgeixen dos preguntes:

És just pagar-ho?

Els fabricants ho deixen clar, un píxel fos no entra en la garantia, 8 si :p I és un fet que el comprador té assimilat, però que jo crec que no és just. Perquè els fabricants inverteixen en abaixar el pes dels portàtils o en processadors duals, i no en un procés de fabricació de pantalles més eficient? O simplement, inclouen el maleït píxel a la garantia?

Compensa pagar-ho?

Te la jugues. En el nostre cas ho vam fer, i ens va sortir bé. Quan el vam obrir a casa tenia 2 píxels ben vermellets al mig de la pantalla. Al tornar a la botiga vam preferir comprovar-ho allà mateix, ens en van donar un altre amb un píxel vermell. El tercer amb un píxel blau. El quart amb un altre píxel blau. El cinquè va ser el bó.

Casualitat? Model defectuós? No entraré en si he de desconfiar de la botiga, o no. Hi he comprat 2 portàtils més i m’han sortit bé. El portàtil és un Acer Aspire 1640, és un avís pels que esteu pensant en comprar-ne un.

Un dels aspectes que darrerament es comença a potenciar en la formació de nous enginyers és el de la consciència ecològica, mitjançant ALEs o activitats de recerca orientades a l’estudi de les repercussions socials i ambientals de la tecnologia. Un exemple és la Càtedra UNESCO de la UPC, que coordina assignatures per fomentar els valors esmentats. Un dels termes que el nou enginyer ha de conèixer és el de la petjada ecològica, que Wackernagel i Rees (els creadors del terme al 1996) defineixen com: l’àrea ecològicament productiva requerida per satisfer el nostre estil de vida actual per sempre.

El resultat del càlcul de la petjada ecològica es dóna en hectàrees/persona/any, i segons un estudi recent en pocs mesos s’arribarà al Regne Unit a una situació on el consum serà major que la disponibilitat de recursos en el territori. Tot i que no deixa de ser un càlcul estadístic (amb aires un tant sensacionalistes) on el resultat pot variar sensiblement amb lleugers retocs a les variables, és el destí dels paisos anomenats desenvolupats, i hauria de ser un toc d’atenció per l’actual sistema socio-econòmic, que més que arreglar-ho porta el camí d’agreujar-ne els resultats. Un exemple del que us parlo apareix a la mateixa font de la notícia:

… al 2004 el Regne Unit exportà a Alemanya la mateixa quantitat de patates que després importà. La mateixa ineficiència va ocórrer amb la llet a França en plena era de preocupació sobre les reserves energètiques i emissió de gasos contaminants.

Per això considero necessària i encertada la inclusió d’aquest perfil d’enginyer amb consciència ecològica, o si menys no, amb algun tipus de consciència. És el deure de tots els que podem fer-hi alguna cosa, ajudar a mantenir el que és de tots, el nostre entorn. Un llibre recomanable per aprofundir en la sostenibilitat de la ciència i la tecnologia és Les connexions ocultes del físic Fritjof Capra, editat a Espanya en castellà per l’editorial Anagrama.

PD. Aquesta notícia m’ha recordat un post passat de n’Arnauh anomenat El nou colonialisme, on observava des d’un altre punt de vista un problema similar. S’ha d’accelerar el desenvolupament econòmic de zones desfavorides com l’africa (amb l’ajuda dels xinesos), per tal de poder competir amb igualtat de condicions en el mercat global capitalista? O s’ha de prioritzar un creixement lent, però segur i sostenible, que comporti la independència econòmica del continent i dels seus recursos naturals?

No crec que sigui perdre el temps atendre protocols sostenibles de creixement social i econòmic. Els paisos desenvolupats han de fer ara l’esforç de canviar el rumb de l’impacte ecològic de la seva activitat, un esforç que inevitablement comportarà modificacions en el sistema. Es podria començar de nou a africa sense cometre els mateixos errors?

Podem criticar el model de negoci, podem criticar el programari amb el qual funciona el sistema, però el que no es pot negar el l’èxit d’aquest home empenedor. Martin Varsavsky ha aconseguit d’una idea il·luminada, 22 milions de dòlars de noms tant importants com Google i Skype, per al seu moviment empresa FON.

Com bé comenta Mor, queda per veure amb quines condicions s’ha fet aquesta inversió, però a priori sembla una bona quantitat per desenvolupar el projecte. Un desenvolupament que bàsicament només necessita de màrqueting per fer-se realitat. Les ISPs podrien denunciar-lo, endevant! deu pensar Varsavsky, un judici ben publicitat i milers de foneros més.

Quants usuaris té Skype a una ciutat com Madrid, on segons la gent de FON es necessiten 20.000 foneros per donar una bona cobertura? Què passaria si en les noves versions d’Skype o Google Talk s’incorporés un enllaç que poses alguna cosa així com Aconsegueix cobertura WiFi gràtis? La noticia ja s’ha escampat molt i no trigarem a tenir-la als grans mitjans…

Així i tot no hem de perdre el món de vista, FON és una empresa i mira pels seus objectius, apart d’utilitzar programari propietari. Però això no ens ha d’extranyar d’una iniciativa privada (de movimiento, res) ja que per lògica seguirà el model liberal, a fer-nos rics i me n’enfot de la resta.

Seria molt imaginar un projecte similar amb el recolzament de l’administració i completament lliure? Jo crec que no. Mateixos routers, programari lliure, i un fanal per carrer o plaça, i ja tenim una ciutat WiFi lliure!

Investigadors irlandesos han començat a testejar el que probablement serà la base de la tecnologia mòbil del futur. L’enginy en qüestió és un dispositiu capaç de combinar diferents freqüències mitjançant software, és a dir, un mòbil que de desenvolupar-se completament podria escollir en funció de la cobertura quina és la xarxa sense fils que millor rendiment li pot oferir.

Aquest aparell permet amb un sol hardware, el que actualment només és possible combinant diferents tipus de màquines. Diferents aplicacions d’aquesta tecnologia seria cambiar a xarxes més potents o amb més ample de banda quan això fos possible (per exemple d’UMTS a WiFi quan s’entrés dins cobertura d’un punt d’accés), o combinar diferents xarxes per evitar sobrecàrregues de xarxa o interferències.

L’aparell consta d’una antena amb amplificador connectat a un conversor analògic a digital. Un cop digitalitzat es processa la informació mitjançant una FPGA en funció del tipus de modulació o codificació.

The researchers will try switching the radios between frequencies and modulations for different applications, such as audio and streaming video or data transmission, and will also let the devices automatically select the best standard to use.

Els dispositius tipus FPGA son el model electrònic del futur, sistemes reconfigurables que no depenen de la màquina sino del programa que porten a dins, fet possible gràcies a l’avenç en capacitat de processament, i obviament el seu abaratiment.

Trigarem en tenir-ho a les nostres mans, però ja podem anar imaginant quin serà el futur de les nostres comunicacions.

Llegint Slashdot veig en un dels apunts que la companyia americana Western Union ha deixat d’oferir l’històric i classic servei del telegrama. Els motius semblen ben clars, la funcionalitat del telegrama es veia ampliament superada ja pel telèfon o el fax, i ja dins la societat de la informació, el correu electrònic deixa el telegrama com una imatge de museu. A la rèplica posterior habitual de Barrapunto es demanen per a què s’utilitza avui en dia el telegrama?.

Per circumstàncies laborals tenc molt contacte amb Correus, que segueix oferint el servei de telegrama. Els telegrames actualment es mantenen degut a que a Espanya tenen oficialitat legal, i poden ser utilitzats per a citacions o com a instrument judicial. La imatge del telegrafista i els llargs fils de coure però, si que ja son cosa del passat. Actualment els telegrames naveguen per Internet, de la mateixa manera que ho fan els correus electrònics, tot i que en la major part del recorregut ho fan per una extensa i potent xarxa de fibra òptica propietat de Correus.

Ara bé, què ha sigut de tota la infraestructura dels fils de coure del clàssic telegrama? Doncs s’ha convertit en un dels majors problemes per a Correus.

En primer lloc els milers de kilòmetres de cablejat de coure han sigut robats per gitanos (segons m’han comentat a Correus) mitjançant precises i cronometrades maniobres amb camions i recollidors de cables elèctrics. Aquestes tones de fil son ara olles i coberts, venuts als mercadillos itinerants dels gitanos per Espanya. Els pals (ja sense fil) estan fora de manteniment, el que fa que caiguin degut al desgast pel pas del temps, i el que a la vegada provoca accidents i desperfectes, com per exemple trencar valles i provocar la fugida de centenars de vaques d’un pobre pastor que òbviament els va denunciar.

Seguirem tenint telegrama digital per molt temps més, però ja no és el que era.

La identificació per radio freqüència (RFID de les sigles en anglès) és una de les tecnologies que més sentiments oposats d’amor/odi desperten en l’actualitat. Possiblement el previsible èxit comercial afavoreixi l’alarma social, que en la majoria de casos responen a pors i temors sense gaires fonaments.

Repàs ràpid a l’RFID

L’actual tecnologia amb major potencial de creixement treballa amb etiquetes passives a la banda d’UHF. Què vol dir això ? Primer, les etiquetes identificatives (xip amb 96 bits d’identificació) traballen sense cap tipus d’alimentació energètica tret de l’energia que reb per radio freqüencia, amb el conseqüent abaratiment del producte. I segón, un rang d’acció d’entre 5 i 8 metres. Aquestes característiques bàsiques fan que les expectatives de vendes d’etiquetes electròniques vagi creixent exponencialment fins a 33 bilions al 2010. Les aplicacions amb major presència d’aquesta tecnologia seran la localització, identificació, control de qualitat, logística, per citar algunes.

De què hem de patir ?

El fet que existeixi la possibilitat que tots els productes substitueixin els codis de barres per etiquetes electròniques, o que passaports i targes de crèdit estudiin incorporar-ho, ha generat flaires alarmant de la perdua de privacitat que comportaria (em podran localitzar per tot!, diuen). De moment però, els remeis més casolans ens permetran guardar la nostra intimitat (per molt temps més).

De fet, el cos humà és un dels millors neutralitzadors d’aquestes etiquetes (per l’alt contingut d’aigua), així que el dia que us compreu uns calçotets amb xip procureu no baixar-vos els pantalons si no voleu ser enxampats !!

Aquest argentí que va revolucionar les telecomunicacions a l’estat espanyol amb la creació de Jazztel i Ya.com, torna a engegar un projecte amb vistes de donar molt a parlar. FON preten donar una cobertura WiFi completa a totes les ciutats per poder fer realitat la VoIP mòbil.

En aquest bloc s’ha parlat repetidament de les possibilitats de les xarxes WiFi envers la 3G de les grans operadores mòblis. Ara estem devant un projecte molt interessant en mans d’un emprenedor d’èxit. Caldrà seguir d’aprop l’evolució de FON.

El gegant de les subhastes i .com en general eBay ha comprat fa unes hores el gegant de la VoIP Skype. L’import de la transacció podria arribar a la marejant xifra de 4.100 milions de dòlars repartits entre efectiu, accions i suplements per arribar a fites financeres. Aquesta és la nota de premsa d’eBay.

El que ningú no endevina de moment és la raó per la que eBay ha comprat l’empresa de moda de VoIP, ja que aparentment vol aplicar-ho simplement a millorar el sistema de subhastes. Un possibilitat seria que eBay podria entrar a competir en el sector de la VoIP i de les telecomunicacions en general. Possiblement tinguem més informació un cop hagi acabat l’operació de compra.

Està clar que eBay és una empres de gran èxit. Va sobreviure a la bombolla .com i a més els seus competidors no han pogut mai fer-li ombra, per tant caldrà estar atent als pròxims moviments d’eBay.

Però ha encertat amb aquesta compra?

Ara que els competidors comencen a treure nous sistemes al mercat (cal recordar que Google acaba d’entrar en la lluita), i que els sistemes lliures de VoIP comencen a deixar-se veure, podria fer pensar en que la compra no s’ha realitzat en el millor moment.

Caldrà veure en quines condicions quedarà ara Skype i si aquesta compra afectarà en el seu desenvolupament. Podríem imaginar que eBay fes lliure Skype per tal de competir millor amb les noves peces del taulell de la VoIP?