Quants cops hem sentit allò que Internet fou creat com a mitjà de comunicació capaç de sobreviure un atac nuclear? Efectivament ARPANET, el projecte del qual va néixer l’actual Internet cap allà els anys 60, era un enginy què, tot i ser ideat i executat per científics i enginyers (molts d’ells encara doctorands) de les millors universitats americanes (UCLA, MIT, etc…), el seu finançament i direcció provenia del ministeri de defensa dels Estats Units (US DoD). Eren els anys de la Guerra Freda, el món es preparava per l’arribada del foc atòmic, i mentrestant, alguns visionaris tenien l’oportunitat de bolcar el millor de l’esperit científic, llibertari i revolucionari, en el mitjà de comunicació més determinant de tots els temps. Es tracta per tant d’una estranya i complicada aliança entre el món civil i el militar.
Necessitats militars tals com flexibilitat, gran rendiment i supervivència a atacs, es van sobreposar a objectius comercials tals com baix cost, simplicitat i disseny de cara a l’usuari. Això va ser possible gràcies a la gran capacitat econòmica i tècnica de la que disposava el departament de defensa americà en temps de Guerra Freda. Per altra banda però, el grup de científics encarregats del desenvolupament d’ARPANET van incorporar-hi els seus propis valors (molt en l’onada de la llibertat i hipisme dels anys 60) tals com companyerisme, descentralització de l’autoritat i intercanvi d’informació obert dins la xarxa. Així doncs, com moltes altres tecnologies, Internet és un producte que neix condicionat pel seu entorn social.
Dels origens estrictament militars, aviat es va passar a un desenvolupament purament científic orientat a la compartició dels pocs recursos informàtics de computació de l’època. De fet, aquest és el gran paradigma de la xarxa, el fet que els seus creadors siguessin a l’hora els seus usuaris més interessats en un desenvolupament que els permetés de col·laborar, innovar i en definitiva poder-lo usar per ells mateixos. Es tracta per tant d’una xarxa pensada per ser usada com creador i consumidor.
Així es va crear Internet, i així ha evolucionat fins el que tenim avui en dia. Més o menys fidel a la idea original, Internet continua sent una tecnologia basada en la descentralització, en la intel·ligència dels seus nodes i en la capacitat de redirigir la informació en cas que una part de la xarxa sigui esborrada del mapa. Continua sent per tant, immune a un eventual atac nuclear, tot i no viure ja en temps de guerra… o sí?
Resulta que estem entrant en un nou estat de món. Orient i occident semblen viure en un estat de caos permanent. Conflictes com el d’Israel-Hezbollà, o l’evident cursa per l’armament nuclear de diversos paisos com Corea del Nord, Pakistan, Iran, sense oblidar-nos d’alguns paisos occidentals, posen Internet en un nou i determinant paper d’actor principal en l’escena global. Ignacio Ramonet ho resumia així a una recent editorial de Le Monde Diplomatique:
… El front mediàtic sembla més decisiu que mai. Però el context de la informació pateix una metamorfosis. La destrucció israeliana de centrals elèctriques, de la xarxa telefònica i d’estacions de televisió (Al-Manar TV, en particular) per tornar cec, sord i mut el sistema de comunicació de l’adversari, s’ha revelat ineficaç.
Els portàtils, les càmeres miniaturitzades i els blogs de combatents o de testimonis oculars permeten una difusió global quasi instantània d’imatges denunciants. Per més intensos que siguin, els bombardeigs no poden destruir les xarxes d’Internet, concebut per resistir al foc nuclear. Els israelians semblen no haver après la lliçó de les decepcions americanes a l’Iraq després de la difusió de les escenes d’Abou Ghraib i d’altres testimonis aterridors. Ni de l’esfondrament de la imatge dels Estats Units als ulls de l’opinió pública mundial.
Quaranta anys després, els seus creadors poden veure com, ara sí, l’enginy que varen dissenyar per sobreviure als efectes de la Guerra Freda, resulta clau per a la difusió i el coneixement de l’abast (i la misèria) dels conflictes contemporanis. Si fins a mitjans dels anys noranta la única informació relacionada amb els conflictes bèl·lics que arribava a la societat era la que provenia d’una de les parts (generalment la CNN americana, i òbviament gens imparcial ni objectiva, com va quedar demostrat en la Guerra del Golf), l’expansió i popularització de la xarxa ha esdevingut el mitjà més potent per a la difusió de la guerra, ja que no calen grans infraestructures mediàtiques, sinó simplement un ordinador i accés a Internet. De fet no només el text, ans també les imatges digitals son transmissibles amb una facilitat desconeguda fins ara.
Però potser el més important és que el poder de la comunicació a Internet, i així ho van voler també els seus creadors, el tenen ara les persones, cada una de les quals es converteix en potencial informador en una societat del coneixement que ja no depen dels grans mitjans per rebre la informació. L’esperit de transmetre els sentiments que una guerra provoca envers una societat que no pot restar imparcial pot ser, sens cap dubte, la millor de les armes per acabar d’una vegada per totes amb l’odi i la sang.
Fonts:
Janet Abbate. 'Introduction'. Inventing the Internet. Cambridge: MIT Press, 1999, pág. 1-6.
Manuel Castells. 'La Galaxia Internet'. Plaza Jané 2001.
Le Monde Diplomatique, 'Un nou estat del món', Setembre 2006
