Bloc de Joan Melià Seguí

Ja estic apunt de complir el tercer mes de la meva estada a la ciutat Danesa d’Aalborg. Tot i que no és un període de temps relativament llarg, em veig amb cor de començar a valorar alguns dels aspectes que suposa una beca Erasmus. A aquest programa, se li atribueix una gran capacitat d’intercanvi cultural, i de fet va ser al 2004 premi Príncep d’Astúries per aquest motiu. Actualment hi participen 2000 universitats i 30 països, i fins ara quasi 2 milions d’estudiants i professors han pogut participar-hi.

La meva percepció no és gens diferent a la que es cita al text. La beca Erasmus és principalment una oportunitat d’endinsar-te a la que probablement serà l’Europa del futur. Per sobre de dotacions econòmiques (quasi bé inexistents en la majoria dels casos), i oportunitats acadèmiques (que sí son molt importants, i de les que n’intentaré parlar en apunts futurs), la beca Erasmus proporciona un marc ideal per sentir els primers batecs de consciència europea.

Des del meu punt de vista l’ambient universitari d’Aalborg, que rep molts estudiants d’intercanvi, afavoreix molt a assimilar les varietats i peculiaritats de les diferents regions europees. Em penso que la majoria dels 25 estats de la Unió Europea hi son representats (amb major o menor presència) i de tots ells sempre se n’acaba aprenent alguna cosa.

És cert que 2 milions de beques Erasmus no son res comparats amb els més de 450 milions d’habitants de la Unió, però els estudiants d’avui (els que estan assimilant la nova identitat europea) son els que el dia de demà podran estendre el sentiment de consciència europea que avui en dia trobam a les universitats.

He volgut escriure aquest apunt per refermar la idea que exposa en Pere al bloc de Josep Maria Quintana sobre l’Erasmus i la consciència europea, i amb la que com veieu estic completament d’acord.

El passat divendres 15 d’abril, vaig apropar-me a l’aeroport de Copenhague per rebre una visita molt esperada. Dels típics nervis de qui espera a la porta d’arribades notant com el temps tendeix a l’infinit, vaig passar a la confirmació de que no era una deformació de l’espai-temps produït per la impaciència, sinó al típica reclamació per la pèrdua de l’equipatge.

La maleta s’ha perdut entre el trajecte BCN-MAD-CPH, en vols operats per Iberia. Al llarg dels 4 dies següents, successives trucades al departament d’equipatge perdut dels aeroports de Copenhague i Madrid no van saber donar-nos cap tipus d’informació sobre la maleta. Abans de rendir-nos, i desconfiant del sistema Lost Luggage (LL) que en teoria coordina els aeroports del món per trobar les maletes extraviades, truco a una persona de confiança que treballa a l’aeroport de Barcelona a una altre companyia aèria (una treballadora normal, sense cap tipus de poder decisori) per demanar-li ajuda, amb la única informació de la que també disposàvem nosaltres: el codi de reclamació de l’equipatge.

Al cinquè dia rebem una trucada de l’aeroport de Copenhague que ens informa que a la tarda rebrem la maleta a casa. El final feliç em deixa un mal sabor de boca, això vol dir que qui no te la sort de conèixer algú dins l’aeroport s’exposa a ser ignorat indefinidament? Quin criteri segueixen els treballadors de l’aeroport per esforçar-se a oferir el seu servei? Em dona la sensació que els aeroports estan quedant enrederits en el progrés tecnològic que afecta la societat en la que vivim. Sinó, com s’entén que una maleta pugui romandre perduda 4 dies a un aeroport de primera classe com el de Madrid-Barajas?

Des d’aquí moltes gràcies Marga per la teva ajuda.

Ha costat uns mesos de foscor, vent i fred. Però sembla que la primavera ja ha arribat a Aalborg. Aviat arribarem a les 20 hores de llum i ja van pujant les temperatures … quin alè!

Vist a Vilaweb: Zapatero aprova la diferenciació entre català i valencià a les escoles oficials d’idiomes.

El govern de Zapatero inclourà el valencià, separat del català, a les Escoles Oficials d’Idiomes (EOI), una mesura proposada per l’executiu de José M. Aznar. L’executiu socialista ha enviat al Consell Escolar de l’Estat el projecte de Reial Decret pel qual es fixen les llengües que s’impartiran a les escoles i en el text s’hi diferencia català i valencià com dues llengües diferents, amb programes separats…

STEPV-IV ha qualificat de ‘despropòsit científic’ el Reial Decret, el qual ‘entra en contradicció oberta amb les titulacions acadèmiques reconegudes pel mateix estat’…

Quan semblava que tot l’estèril debat sobre la llengua catalana i els seus dialectes havia passat a millor vida, el nostre govern ens ha sorprès amb aquest nou “Reial Decret”. I és que darrerament entre les solucions habitacionals i els plans anti-pirateria, sembla que està enratxat!!!

És a dir que després de reafirmar-se sobre la unitat de la llengua en les ja històriques traduccions de la constitució europea, el Govern dona un gir tant inesperat com surrealista aprovant la diferenciació del català i valencià en les Escoles Oficials d’Idiomes, ni més ni menys que seguint una mesura proposada pel PP!!

No sé fins a quin punt transcendirà aquesta noticia, però suposo que això, al igual que va passar amb les versions de la constitució, s’acabarà rectificant. Menys mal que ja ens ho coneixem…

No soy pirata.com és una plataforma sense ànim de lucre que tracta de desmitificar (amb la llei a la mà) la pirateria a la xarxa, ara que l’assumpte està tant candent i que ha arribat a nivells insospitats fins fa poc. El seu objectiu és donar a conèixer els nostres drets i obligacions com internautes i com ciutadans, així que aquesta iniciativa hauria de ser una referència per a tots aquells que realment considerem abusius els moviments per part de govern i institucions privades respecte l’anomenada pirateria.

Bé doncs, accedint a la seva pàgina m’he trobat amb la possibilitat de realitzar un test de 10 preguntes per saber si realment jo sóc un pirata. Encuriosit hi he clicat hi m’hi he trobat preguntes com:

Si bajas música, ¿Tienes a varios manteros a tu servicio vendiendo las copias de esta música por todas las calles de España o sólo de tu ciudad?

Si eres dueño de una gran cadena mediática, bajas música de internet y al programarla en tu televisión o películas que produces ¿Pagas derechos de autor?

¿Navega usted por el mar caribe (u otros) con un barco abordando otras naves, saqueándolas, pasando a la tripulación a cuchillo y robando todas sus riquezas?

Si el que volem de veritat és fer-nos escoltar, i demostrar que els nostres arguments son vàlids i legals, abans que la justícia pugui dictar sentències estrafolàries, hem de demostrar el nostre respecte i seriositat enfront aquest tema (potser més de la que ha demostrat el govern amb el seu super pla anti-pirateria).

No dubto de la bona intenció de l’enquesta, i realment cada punt és contestat amb la llei corresponent (excepte el darrer cas, es clar), però no hem de perdre de vista que hi ens estem jugant molt en aquests moments. Actuem ara que hi som a temps.

Firefox Pictures és una galeria d’imatges relacionades amb el navegador lliure de Mozilla. És una col·lecció molt extensa on s’hi poden trobar des de manga, fons de pantalla, banners, avatars, i molt més, tot relacionat amb Firefox.

La que més m’ha agradat amb diferència ;).

A l’escrit anterior parlava de com parar la innovació i la creativitat, amb el simple i reprovable fet de minar el futur de patents preventives. Això passava a EEUU, però no fa falta anar tant lluny per veure coses pitjors. I és que a les Illes Balears tenim un govern que també sembla tenir la intenció de minar el nostre futur.

Llegeixo al bloc de’n Benjamí que els dirigents del PP han tirat enrere un projecte d’implantació de programari lliure, argumenten que aquest requereix més coneixement que no pas el privatiu ?¡?¡ Això ha passat poc després de la visita de Rosa M. Garcia, responsable de Microsoft Ibèrica, a les Illes Balears. El propòsit de tant afortunada visita, era ni menys ni més que potenciar (de la mà de Micro$oft es clar) la Societat del Coneixement, el recolzament de la I+D+i i la millora de l’educació entre d’altres aspectes.

Vaja, així pareix que tenim alguna incongruència. La pobre Rosa M. que volia potenciar el coneixement, i fins i tot s’entrevista amb el President Matas per aconseguir-ho, i ara el Govern comença a retirar les iniciatives que (segons el mateix PP) representen un major coneixement? Tampoc sembla que Rosa M. podrà fer alguna cosa per millorar l’educació a les Balears, ja que el Govern considera que amb menys coneixement ja anem bé. Perfecte, millor quedar-se amb menys coneixement, no sigui que ens agafi mal de cap i no encertem a donar al Ctrl+Alt+Supr.

Ironies apart, em sembla de ciència ficció que amb el pretexte de millorar aspectes tant importants com la I+D+i, l’educació o el desenvolupament de la Societat del Coneixement, el Govern Balear escolti abans les recomanacions d’una multinacional amb interessos purament econòmics, que als (per citar un exemple) professors de la Universitat de les Illes. Bravo!

També en parla en Ricardo Galli.

Llegeixo a Barrapunto la noticia que Sony ha patentat una idea per transmetre dades directament al cervell. Més enllà de l’excentricitat de la patent, el que més m’impressiona és el fet que sigui una idea teòrica el que s’ha patentat. És a dir, que possiblement no saben ni com desenvolupar aquest possible invent, però en cas que així sigui (i encara que no siguin ells qui ho aconsegueixin) ja ho tenen a la butxaca.

Potser es tracta de la revenja per l’assumpte de la patent que va paralitzar la venta de les PSP de Sony. El que està clar és que així no anam bé. Cada dia queda més demostrat que les patents només son un fre a la innovació i la creativitat, que perjudiquen a l’usuari, i que només beneficien a persones que han tingut la genial idea de minar el futur amb patents. Bush podria dir-ne d’això una patent preventiva ;).Tot plegat també em fa recordar el mal camí que portem a Europa amb les patents de programari, que no deixa de ser una altre forma de patentar idees.

De la col·laboració amb l’ONG Telecos Sense Fronteres, vaig aprendre com la tecnologia pot arribar a ajudar al desenvolupament de la societat, i vaig tenir l’oportunitat de comprovar-ho de primera ma. Per això, projectes com el que ara comentaré en aquest escrit sempre em criden molt l’atenció.

De la ma de Nicholas Negroponte, el gran gurú del MIT, descobreixo una iniciativa per combatre l’escletxa digital, principalment als països del sud, el programa 100$ laptop.

Com el seu nom indica, es tracta d’una iniciativa que pretén desenvolupar ordinadors portàtils al preu simbòlic de 100 $ per distribuir-los (idealment a cada nen) pels països sub-desenvolupats. Els creadors del projecte creuen que el fet de que sigui portàtil ajuda l’aprenentatge potencial ja que pot utilitzar-se tant a l’escola com a casa (tant per aprendre, com per jugar).

El portàtil pot convertir-se en una eina molt potent per al desenvolupament de l’aprenentatge en totes les disciplines del coneixement, a més d’introduir una tecnologia que ja és bàsica en els països desenvolupats i que pot ajudar definitivament a trencar la creixent escletxa digital entre nord i sud. Com diu Joseph Jacobson, un dels impulsors del projecte: els nens tenen una gran avantatge, no tenen assimilat encara el que se suposa és impossible.

Tot i el seu reduït preu, aquests portàtils tindran molt poques limitacions respecte d’un portàtil comú. Funcionen amb una distribució Linux, tenen pantalla a color, connexió USB i fins i tot WiFi, que obre la porta a una possible connectivitat a Internet, amb les infinites possibilitats formatives i informatives que això suposa. Un altre detall important és l’alimentació, que incorpora una tecnologia desenvolupada al propi MIT denominada wind-up, que permet la càrrega manual de la bateria. Bàsic a les zones sense subministrament elèctric (o que aquest sigui molt irregular).

La meva experiència personal en cooperació fa que vegi aquesta iniciativa (tot i la complexitat i ambició que representa) amb molta il·lusió. Encara que realment pugui semblar una utopia, no ens ha de fer por veure com d’aquí a pocs anys la tecnologia capdavantera entra poc a poc dins entorns fins ara impensables.

Amb l’ONG Telecos Sense Fronteres vaig co-desenvolupar i realitzar (junt amb Javier Escacena, David Samper, David Lozano i Oriol Aguayo) el projecte Aula Global amb el qual vam portar al gener-febrer de 2004 una aula d’ordinadors a una escola de magisteri situada a l’amazonia peruana. Tot i la complexitat que representava, 5 estudiants de telecos vam ser capaços de portar la tecnologia de la informació i la comunicació al bell mig de la selva, i junt amb la formació pertinent, vam deixar a la població de Requena (Iquitos, Perú) un conjunt de professors amb la capacitat d’utilitzar i transmetre als infants aquella tecnologia.

El fet que aquell projecte fos (i continua sent) un èxit, m’encoratja a pensar en un futur tecnològicament més equilibrat, i socialment més just. Desitjo a la gent de 100$ laptop, tota la sort del món.

Nota: Mentre escric aquest post veig com també es fa ressò de la iniciativa al bloc de la Biblioteca de las Indias Electrònicas.